Ahir a la nit van projectar per TV3 un documental sobre els descendents dels qui van ser subordinats de Hitler: Hess, Göring i Himmler, entre d’altres… Les cares de les persones entrevistades reflectien un sentiment que oscil·lava entre el penediment i la gosadia de tirar endavant amb la càrrega d’haver de dur aquests cognoms.
La néta de Goeth, per exemple, ressaltava els intents infructuosos per treure informació del seu pare, bàsicament el nombre de víctimes jueves de què havia estat responsable: – “Una, dues, tres, quatre?”–, preguntava insistent. El seu pare sempre responia amb una mitja rialla. Ella, com molts altres descendents, mostraven una voluntat de desbancar-se de les arrels corruptes i funestes i emprendre una nova vida, despresa del sentiment de culpabilitat que la rosegava per dins.
Per altra banda, la néta de Göring comentava que hi ha dues postures extremes dicotòmiques: la d’aquells que no poden viure amb el pes de la consciència i s’allunyen del tot de la família, i la d’aquells que, malgrat les circumstàncies, es mostren devots i amb una voluntat de perdó cap al seus predecessors, dels quals no es desvincula.
Poden coexistir ambdues posicions? Naturalment. En primer lloc, perquè tenim llibertat de pensament i de reacció i, atenent a les respostes humanes al patiment, és comprensible que l’home vulgui fer tabula rasa. Hi ha qui no la pot fer, com és el cas del nét de Hess. Aquest home se’ns mostrava com algú que s’horroritza en veure el camp d’Auschwitz-Birkenau i que mostra una actitud solidària i d’empatia vers els descendents i/o supervivents de les víctimes d’aquell camp, els quals es congreguen allà per commemorar-les.
Hess mostra penediment. Montaigne (Montaigne, Assaigs, Ed. El Acantilado, p. 1204) deia: “Perquè la raó esborra les altres tristeses i dolors; però engendra el del penediment, que és més greu, ja que neix en l’interior, com el fred i la calor de les febres són més aguts cadascun en la seva mesura –no només aquells que la raó i la naturalesa condemnen, sinó també aquells forjats per l’opinió dels homes, fins i tot falsa i errònia, si les lleis i l’ús l’autoritzen”.
En relació amb aquesta citació podem pensar que una actitud racionalista, inconscient i interioritzada allunya tot dolor; que el penediment és una actitud que es pot entendre com de manca d’esma, de força, però que aquesta ens ofereix una oportunitat per redimir-nos, per superar-nos.
Tanmateix, també ens recorda que nosaltres no som qui per jutjar-los: jutjar altri és quelcom que no ens pertoca, ja que moltes vegades no estem en condicions de fer-ho, ja sigui per manca d’informació, com pel fet que estem, d’alguna manera, envaint l’espai vital –i aquí emprem un terme que s’associa a l’univers de l’Holocaust però en termes de la llibertat que cadascú de nosaltres necessita– que per naturalesa se’ns ha estat destinat i que per tant hi tenim dret.
Finalment, podem recordar com el nét de Hess esmenta que les accions del seu avi han servit perquè ell o altres persones puguin emprendre nous camins i corregir l’actitud que havien adoptat. I és que amb una bona voluntat i a partir de l’observació de la realitat que ens envolta, podem actuar en conseqüència i, com bé s’ha dit en nombroses ocasions, fer del mal el bé.
El periodista jueu conclou el documental advertint que hi ha fets que mai quedaran tancats, actituds que no quedaran redimides. És cert que la qüestió de l’Holocaust és quelcom que no podrà fugir de la nostra ment, però no hem d’esvalotar-nos amb l’actitud dels qui en van ser responsables si a partir d’aquí podem dur una vida al nostre gust, sense carregar amb el pes de la consciència: i, en el cas dels testimonis del documental, perquè ells no van ser-ne els responsables.
